Fail matters

This month I have applied for two grants in Catalonia. The reason is that, even I love to live in other countries, I would like to conjugate my passion and profession as a visual journalist with the experience of living in my country. Come back home for a big opportunity, at least for a time. But wasn’t possible. One of the grants was the Fellowship with one of the most important press in Spain, La Vanguardia, organized by La Caixa, the Youth Department of Generalitat de Catalunya and the Photography Department of La Vanguardia press. The grant consists in 5,000€ and an Internship working part time at La Vanguardia for a year.

 

 

la-vanguardia

 

The application process is a regular one, consists in filling the application form, a project of 5 photos with its statement, the curriculum vitae and wait. The email saying that I was between the 5 finalists arrived, like the last year. In that case, though, the jury decided the winner directly and four more finalists, I was the first of them. This year the jury presented the 5 finalists who had to pass an interview round first to decide who was the winner. This process involved a punctuation system up to 120 points. The first 100 ones were calculated from the project and the rest 20 were punctuated after the interview, which was made by six people, two from each organization that participates in the grant. My mark was 110 out of 120 (95 from the project and 15 from the interview), the winner mark was 113. So my position wasn’t the winner by the whisker. Again. I think that the criteria that affected more to the jury was to have some previous experience in the edition world and the edition of the two secondary projects we had to show at the interview. Honestly, I think that the 5 points that I didn’t make in the project rating were because of the subject I chose. Monk kids in Nepal, a recurrent issue. Nevertheless, the jury considered that the composition and quality of my photos and my profile worth a chance. In regards to the interview (15 out of 20 points) I believe that the edition failed, the projects showed the reality of Rroma community in Romania and the homelessness situation in Colorado (US). I haven’t shot much in Barcelona recently so I couldn’t show any local issue, maybe that could help? Also, my lack of detail about the experience at Noor didn’t make shine my editing skills. And maybe Journalist has more chances than a Sociologist in this case.

 

This is the selection showed to the jury:

Project applied:

This slideshow requires JavaScript.

Secondary projects presnted at the interview:

Portrait serie:

This slideshow requires JavaScript.

Anyways and despite the intrinsic frustration of second positions, I am glad to have tried it. To have the self-demanding and self-confidence to believe in what I do, and that it can be recognized out there. The main conclusion extracted from this year’s experiences so far (2nd in two categories in Clic Grant, photo and fellowship) is that my name appears everywhere I apply for, as one of the best works presented. It just needs to be pushed a liiiittle harder, another twist.
This recognition gives me force to keep trying with perseverance and more intensity than ever, in and out of Catalonia, to end up working as a visual journalist for a living. A quality and independent journalism. With passion, strategy, vision and all my heart. To see this as an excuse to think even bigger and work harder to have the chance to be published all over the world and to accept the challenge to keep trusting myself and to produce, shoot, edit and make public stories about unknown heroes which need telling.

 

_CATALÀ_

Fallar importa
Finalista Beca a La Vanguardia

 

Aquest mes m’he presentat a dos premis a Catalunya. El motiu és que m’agradaria poder conjugar la meva professió com a periodista visual amb el fet de viure al meu país. Tornar a casa per una bona oportunitat, com a mínim per un temps. Però no ha pogut ser. Un d’ells era La Beca Connecta’t a la Fotografia de La Caixa, Departament de Joventut de la Generalitat i La Vanguardia. Aquest consisteix en 5,000 € i un any treballant mitja jornada a la redacció del diari La Vanguardia (sense sou). Potser si li comentes això a un americà et dirà que no és un premi que és un sou extremadament baix per un període massa extens de temps treballant en pobres condicions. Aquí a Catalunya ho veiem com la gran oportunitat de formar part d’un dels grans.

 

El procés d’aplicació és l’habitual, consisteix en omplenar una aplicació, un projecte a exposar (5 fotografies) juntament amb la sinòpsis, enviar el currículum i esperar. El email que havia quedat entre les 5 finalistes va arribar, com l’any passat. En aquell cas però, van decidir guanyador directament i 4 finalistes més, jo n’era la primera. Enguany van presentar els 5 finalistes i feien ronda d’entrevistes per decidir el guanyador/a. Consitia en una escala de puntuació de 120 punts. Els primers 100 es decidien segons el treball presentat i la resta de 20 punts a l’entrevista. Aquesta es va realitzar als 5 participants durant dos matins. Un grup de 6 persones et reben, 2 del departament d’Edició de La Vanguardia, 2 del Departament de Joventut i 2 de la Caixa. La meva puntuació va ser de 110 punts (95 del treball entregat i 15 de l’entrevista). La puntuació guanyadora va ser de 113.
Axí doncs, el resultat ha estat per pèls de nou. Penso que els criteris que van infuenciar més vàren ser el fet de experiència professional en el món de l’edició anteriorment i l’edició dels projectes secundaris que calia presentar a l’entrevista. Honestament crec que els 5 punts que em van faltar en l’entrega del projecte vàren ser deguts a la temàtica escollida nens monjos a Nepal, prou recurrent enguany. No obstant, el jurat va considear que la composició i qualitat de les mves fotos i el meu perfil professional mereixien una oportunitat. Pel que fa a l’entrevista (15 de 20 punts), crec que l’edició va tornar a fallar, els projectes presentats parlaven sobre la comunitat gitana a Romania i les persones sense sostre a Denver. En cap cas podia presentar feina disparada a Barcelona, potser quelcom que s’hagués valorat, potser no. També la manca de detall sobre la meva experiencia amb Noor no va fer brillar prou les meva experiència previa com a editora. També crec que unaPeriodista té mes possibilitats que una Sociòloga en aquest cas.

 

De totes maneres i malgrat la frustració intrínsica de les segones posicions, me n’alegro d’haver-ho intentat. D’haver-me exigit fer-ho i de tenir la confiança suficient per creure que el que faig pot ser reconegut. La lectura que faig del resultat d’aquesta beca i d’altres com el Clic és que apareixo a tot arreu on em presento, el meu nom és allà, i és reconegut. Em falta uuuuuuuna mica més una volta més. El seguir disparant temàtiques que responguin els criteris adequats, amb coherencia i valor en el missatge. Amb una edició més acurada, probablement demanant ajuda a col·legues que em donin una segona opinió, una visió fresca de la meva feina. El reconeixement em dona ànims per seguir endavant amb perseverància i més intensitat que mai, en aquest país i fora, per acabar dedicant-me professionalment i de cor al que és la meva passió, el periodisme visual d’alta qualitat i independent.
I potser, aprofitar l’avinentesa per pensar en més gran encara, i treballar dur la possibilitat d’ésser publicada en revistes i premsa arreu del món i acceptar el repte de seguir confiant en mi i seguir produint, disparant, editant i fent públiques històries d’herois desconeguts, que valen la pena ser explicades.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: